La paraulota fantasma
La baixa maternal s’acaba quan la criatura tot just comença. El nen fa la primera riallada de la seva vida i tu et voldries morir: d’aquí a quatre dies mal comptats et toca tornar a treballar. Fas un pensament, amb l’única neurona que et queda desperta després de tantes nits de somnis interruptus, i decideixes autoconcedir-te una pròrroga: mig any d’excedència, sense cobrar però sense haver de pagar cangurs ni escola bressol.
Sis mesos per fer de mare a jornada completa, imitant aquelles mares com cal que porten els fills al parc i fan elles la salsa de tomàquet dels macarrons en lloc de comprar-la envasada (tu, ni això: sovint compres el plat ja cuinat, a punt per al microones).
Sis mesos que regalaràs al nadó però també als seus germans, que s’han acostumat a tenir-te tothora des de l’arribada del germanet i no enyoren ni en broma aquella dona enganxada a l’agenda que els solia explicar per telèfon, encara des de la feina, una versió apressada del conte d’abans d’anar a dormir (amb tres cabretes en lloc de set, per fer més via).
Sis mesos en què la família rutllarà justament perquè tu t’encarregaràs de la intendència domèstica, redescobrint la sopa d’all: el model carca, masclista i afortunadament obsolet en què l’home guanyava un salari i la dona duia la casa i els nens també tenia els seus avantatges, per què negar-ho.
Sis mesos que passaran tan de pressa que ni te n’adonaràs i tornaràs a ser la mare estressada que va pel món amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda.
Sis mesos que ja són història. Per això necessites obrir aquest blog. Per deixar constància que la conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no l’ha vista mai ningú. És im-pos-si-ble compatibilitzar la casa i la feina, la dedicació als fills i les reunions en hores intempestives, els comptes de resultats i els contes amb final feliç abans del petó de bona nit. Ni que només siguin dues, les cabretes.
Eva, em tens aqui disposat a bloggear i tot el que calgui. Felicitats
Completament d’acord. Cada cop es veu més clar que a les dones, al segle XX, ens van vendre un a moto que no funcionava.
Benvinguda a la blogosfera.
Si ens enganxem al blog, ja et pagarem les cangurs entre tots, si això comporta més entrades.
Enhorabona, Eva. Cada dia entenc més per què només he tingut un fill… ets la meva heroïna!
Moltes felicitats Eva, un blog molt interessant per les mares que batallem amb la feina, la vida….Una abraçada
Felicitats, Eva.
Estaré pendent (com a confrare de la mateixa confraria que la teva) de tot el que va passant, amb cabretes, cabrons i altres espècies….
hola Eva!
facis el que facis, ho fas amb alegria: admirada estic!!!!!!
petons i força!
t.
COMPLETAMENT d’acord!!!
Felicitats pel blog, quanta raó tens,serà per aixó que em vaig plantar amb el segon fill? o potser perque no sóc tan valenta com tú? o perque la societat no em facilitava les coses? sigui el motiu que sigui, m’he sentit identificada.
“Conciliació: paraulota fantasma”, Eva, mai millor dit.
Un escrit genial.
Gràcies. Petons
Felicitats Eva!! Com encara no m’he ficat en aquesta aventura de tenir criatures no sé dir-te si tens raó o no (encara que he llegit sobre el tema i m’inclino per dir-te que sí en tens).
En tot cas, imagino que tot compensa, no?
Bon dia Eva! Tot i que ja es veu que t’ho has passat molt bé aquests mesos que has estat de baixa, i que els nens bé s’ho mereixen, els del sector t’hem trobat a faltar molt… Benvinguda!
Sort, Eva.
J.
Felicitats pel blog! Amb humor, tot té un altre color. Per moltes mares (alguns pares també) el dilema és: que és més important pels nostres fills? Menjar les croquetes fetes de casa, llegir un conte cada nit (i vull dir, c a d a nit, estiguis cansada, hagis quedat per sopar o se t’hagi fet tardíssim), anar-los a buscar a escola o jugar amb ells a 123 pica paret. Nosaltres proposem passar molts MOMENTS UPA (Una Proposata “A”) amb ells, sigui a casa o fora, duri dos minuts o tot un dia.
Hola Eva
No sóc mare, però està clar que a les dones del segle XX ens van vendre una moto.
Petons
Cristina
De moment i “gràcies” a la crisi he pogut deixar “aparcada” la moto. Just fa dues setmanes i no sé fins quant. Després d’anys i anys de fer malabarismes amb els meus horaris i els de la resta (nens, escoles, mercats, pediatres, etc. etc.), gràcies a una situació en què se’m va plantejar l’opció de reduir horari o plegar, vaig triar plegar. I què? Doncs, que això és un luxe, que ja veurem fins quan s’allarga, perquè la “moto” està aparcada.
Ay Eva! Em sento tant identificada! Segur que m´enganxaré al teu blog. Enhorabona i endevant.
Enhorabona, Eva! felicitats pel blog
I res de culpabilitat per bufanda, un bonic fermall simbolitzant l’heroisme alegre!
Petons,
Maria Carme
Quanta, quanta raó! que tens, Eva.
Si l’home no s’implica amb els nens com la dona s’ha implicat amb la feina, els resultats són una autèntica tortura, per la dona.
Això anant bé, perquè si a sobre el nen decideix passar-se les nits udolant, o agafant tota mena d’infeccions d’haver de correr a l’hospital o empassar-se un click de tant en tant, llavors, és la caraba!
Eva, aquest blog no et treurà feina, al contrari, pro si més no quedarà constància de la heroicitat d’haver portat quatre catalanets al món!
Felicitats!
Eva for president. I consti que no ho dic frívolament -jo mai!- ni ho dic de conya. No fa tant una persona habitualment intel.ligent em criticava Zapatero no per moltes coses per les que segurament mereix ser criticat, sinó perquè procura veure cada dia les seves filles abans no se’n vagin a dormir. Em deien: “Així no es pot ser president del govern!”, i s’enyoraven del model Felipe González, progre per fora i califa per dins, per a entendre’ns.
Davant d’aquesta atzagaiada, 3 reflexions:
1. Ser president del govern i posar les criatures a dormir no es podrà fer a Espanya, però sí que es pot fer als Estats Units. Barack Obama ho fa sempre que pot. Serà que té menys responsabilitats que les que tenia González?
2. Segur que volem que ens governi i presideixi gent que creu que per a manar no es pot tenir família, o no se’n pot fer ús? Quines prioritats esperem que tingui, gent així?
3. Com es dedueix dels punts 1 i 2: EVA FOR PRESIDENT!
Enhorabona pel Blog! I no defalleixis!
Eva,
seguirem el teu bloc amb interès.
Jo tinc una nena i, de vegades, ja em sento desbordat.
D’on treus el temps per escriure? A mi em resulta complicadíssim.
Ah! Quan va néixer la meva filla Mila, vaig remoure cel i terra perquè em concedissin un mes de paternitat en comptes dels 15 dies. Una mica més i m’empresonen, però ho vaig aconseguir.
A veure si ens fem sentir i entre tots aconseguim millorar les condicions de pares, mares, mainada i qui calgui.
Salut i sort.
Salut Eva, per tu i la teva família. De la resta sempre podem fer de més i de menys. Una abraçada.
Àlex
Eva, gràcies per encetar bloc!
És tot un repte conciliar una “cosa” més afegida a la teva variada tasca familiar i professional. Però ja és normal, em sembla, que fan més feina els que ja en tenen molta.
Enhorabona!
Victòria
Enhorabona pel blog!
Això de ser mare és tota una aventura amb moments apassionants i d’altres que tiraries la tovallola.
Això de ser mare, és tan bonic, que en el moment del naixement i els dies posteriors no haguès volgut tornar a treballar en la vida. Després van passant els dies i te n’adones que a part de mare, ets tú i que necessites fer el que t’agrada per ser feliç i fer feliç als que t’envolten.
Gràcies Eva per obrir aquest nou blog a on segur veurem que a part del cansament, de la feina, dels nens, de la parella i de tot plegat podem ser algú tan en l’àmbit professional com en el familiar.
Ester Fonteiriz
Eva, et dono la enhorabona per haver encetat aquest bloc, amb aquesta capacitat tan teva de posar el dit a la llaga, sense mai perdre els sentit de l’humor…
ei, quin èxit, nena. 27 trucades dels amics i tot just comences, quina enveja. es veu que això de la maternitat també és sexy. bé, si més no la teva.
au, per molts anys
Eva, t’aniré seguint mentre el temps no m’ho impedeixi.
I la salut!!!! Molta sort i endavant!
Caram, moltes gràcies per aquesta rebuda! Ara que la criatura ja camina, a veure si sóc capaç de fer-la avançar en el bon sentit… Petonassos!
El que has escrit m’ha fet pensar coses. Per exemple, he pensat en les dones (com ma mare) que s’han dedicat tota la vida a això: a fer de mares, de “mestresses de casa”. I ara penso en les dones (com jo) que hem pogut estudiar, trobar feines més o menys interessants/reconegudes (a estones, ja saps…). I que també tenim fills. I la pregunta és: amb quina vida ens quedem?? Jo ho tinc clar.
Una abraçada. I, per cert, tot i que no crec que arribi mai al teu nivell (je, je…) a mi el teu text no em desanima pas a tenir més “cabretes”!
Totalmente de acuerdo con lo de la conciliación…es que no es posible!!!
http://megustasermama.blogspot.com/2009/09/conciliar.html
Molt bé, Eva.
De debò que m’admira la teva capacitat de fer tantes coses i de fer-les TAN BÉ. (Almenys les que em consten…)
només llegir aquestes paraules s’hem fa un nus a l’estomag, recordo l’incorporació a la feina quan la meva filla tenia 6 mesos, ara en té 16 i encara està molt present… conciliació? es una presa de pèl. Felicitats pel bloc!!
Jo tenia una feina on estava ben considerada (7 anys), al quedar embarassada del primer no els hi va fer gens de gràcia. Però quan vaig voler anar pel segon es van passar tot l’embaras fent-me la murga. Que si estava boja, que què pretenia, que ja no era el mateix….Finalment quan estava de baixa de maternitat del segon fill un vespre em van trucar i em van dir que l’endemà havia d’anar a treballar, pels meus comptes encara em quedaven dies. Suposo que en aquell moment estava plena de vida, podia estar plenament pel fill gran, donar el pit amb tranquilitat al petit, etc…L’endemà vaig anar a la feina i els vaig dir que plegava. Quin descans!!! Un any sencer fent de mare autèntica, sense presses. Després em van oferir un altre feina on hi estic de conya, he tingut el meu tercer fill. Faig de mare tot el que puc amb un horari que m’ho permet i disfruto amb la feina. Els nens es mereixen tenir pares que puguin exercir com a tals!!!
Felicitats i ànims, Eva, que segur que això de fer un blog, a més d’una bona “teràpia de grup”, també deu ser un corcó més que t’espera en arribar a casa.
Com diu Upalavida, amb humor tot te un altre color. Força, Eva!
Jordi Herralde
Escriu un comentari:
Per escriure i deixar un comentari cal que t'identifiquis amb el teu nom d'usuari.
Si encara no ets del Club et pots registrar ara de manera fàcil i ràpida.
Sobre aquest blog
El problema de tenir fills és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola
i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir
vuit hores seguides.
Sobre l'autora
Eva Piquer
Treballo com a periodista cultural, he escrit alguns llibres i sóc mare de quatre fills que m'obliguen a pencar molt per mantenir-los i m'impedeixen escriure tant com voldria. Però vaja, tot plegat ho faig amb aquella alegria.
Vota aquest bloc als Premis Bloc
Categories
Últimes entrades
Totes les entrades
Els 10 articles més llegits
Subscripció RSS
Temàtiques dels nostres blogs
Segueix les novetats del Criatures.cat!
RSS
Subscriu-t'hi!
Facebook
Fes-te fan!
Twitter
Segueix-nos!
Butlletí
Fes-te del Club i el rebràs per correu-e!
iPhone
Allà on siguis, entra al nostre web des del teu mòbil!
El millor del dia