“Déu meu! El seu cor va malament”, deuen pensar els pares quan surten de la consulta després d’haver-los donat la notícia.

Com la majoria dels pares, tenen un desconeixement total -completament lògic- sobre els bufs cardíacs.

Aquest diagnòstic causa ansietat i angoixa a pares i familiars, i conseqüentment al nen.

Quan ho explico durant la visita i jo, modestament, sóc dels quals m’esforço a explicar bé les coses (motiu que m’ha fet “famós” perquè es produeixin embusos continus en la meva sala d’espera – mai millor dita), veig que els papàs aparenten tranquil·litat però ja els aviso que, quan arribin a casa seva, començaran a estar inquiets pel que els acabo dir.

I si hi arriben tranquils, els desbaratadors de torn s’encarreguen d’intranquil·litzar-los amb comentaris-torpede com: “Jo no em quedaria tranquil/a si no el veu un cardiòleg… vosaltres veureu el que feu”.

Què és un buf cardíac? El cor, amb el seu ritme peculiar, genera dos sons.

El primer, produït pel tancament de les vàlvules mitral i tricúspide; i el segon, pel tancament de les vàlvules aòrtica i pulmonar.

Cadascun d’aquests parells de vàlvules actuen i es tanquen gairebé simultàniament i per això només produeixen els dos sons característics: “lub-dub”.

L’expressió “buf cardíac” indica un so perllongat o un “to” sincronitzat amb el ritme cardíac, que es pot escoltar a través de l’estetoscopi, col·locat al tòrax o al coll del pacient.

N’hi ha que tenen una tonalitat greu; uns altres són més aguts, i de vegades poden aparèixer com sons especials.

El fet de poder distingir entre un buf innocent i un d’orgànic és fàcil.

El pediatre, la feina diària, que és la d’examinar nens, tot plegat fa que tingui una gran experiència en aquest tipus de bufs i fins i tot més que altres especialistes mèdics (excepte els cardiòlegs, clar).

Hi ha dos tipus de bufs:

a) el buf innocent (també cridat funcional o benigne), que indica que el so produït al cor no s’associa amb cap malformació o malaltia cardíaca i

b) el buf orgànic (o buf patològic), relacionat amb un defecte congènit o una malaltia adquirida pel cor.

Un o diversos bufs innocents apareixen freqüentment durant el creixement del nen.

Aquest tipus de buf sol desaparèixer en l’edat adulta; no té cap perill, no causa molèsties, permet qualsevol activitat i no requereix vigilància especial.

Per això, ha de quedar bé clar que el buf innocent és una variant del normal.

La raó principal que fa que a molts nens sans (i no als adults), se’ls detecti un buf és deguda que la paret toràcica del nen és molt prima, i transmet els sons molt més fàcilment cap a la superfície.

Una prova molt senzilla per a verificar això és auscultar el cor, amb un estetoscopi o amb l’orella, d’un adult i d’un nen. Es comprova fàcilment com s’escolta molt millor el cor del nen.

No obstant això, en la visita rutinària, de vegades aquests bufs són difícils d’avaluar encara per metges experts, i és necessària una segona visita per a comprovar-lo o una eventual consulta al cardiòleg infantil.

Això és degut, la majoria de les vegades, perquè el nen plora i no col·labora en l’exploració, fet que dificulta l’auscultació cardíaca.

Hi ha alguns tipus de bufs innocents coneguts per nosaltres. Per exemple, gairebé un 15-20% dels nounats tenen un buf que desapareix cap als tres mesos, a causa del so del pas de la sang a través de l’artèria pulmonar.

Un altre buf freqüent apareix entre els tres i vuit anys d’edat, a causa de una vibració de la vàlvula aòrtica.

Com que anunciar als pares que el “motor” del nen fa un “soroll estrany”, encara que sigui innocent, els fa preocupar, els dono l’adreça del meu amic el Dr. Rissech, cardiòleg infantil, per si en volen una segona opinió.

I com que avui  és dissabte i alguns s’avorreixen, en el vídeo poden escoltar una gran varietat de sorolls i bufs cardíacs.

 Recomana aquesta pàgina