4 comentaris (Deixa-hi el teu!)

angie77 diu:

Es ben cert el que dius Carles, jo sòc d’un poble molt petit i tenia una granja al costat de casa, des de petits nosaltres teníem contacte amb tot tipus d’animals, veiem néixer pollets, conills,xais,porquets i els veiem créixer i també sabíem que acabarien de un cop grans, a la cassola. Feia pena però ho vivies de manera natural i ho acceptaves i continuaves sent un nen sa i feliç… El contacte amb la natura aporta la senzillesa a allò que sembla complicat d’explicar amb paraules. Una abraçada!
Enviat el 8 febrer 2010 a les 9:02
Carme diu:

I de tota manera, quan arriba el moment de viure la mort de l’avi o l’àvia és molt dolorós. És l’assignatura pendent més important de la nostra societat.
Enviat el 8 febrer 2010 a les 12:50
Victoria diu:

Néts i avis, avis i néts… sempre hi ha un afecte tan especial i el dol s’ha de viure quan es perd l’avi o l’àvia.
Enviat el 8 febrer 2010 a les 16:38
M. Pilar diu:

Als nens els amaguem la mort i els morts. No els portem als tanatoris. I com que no és normal que algú mori a casa, per ells la mort és només “virtual”: la veuen a la televisió, a les pel·lícules i a les playstations i similars. Sempre és llunyana. Però si els deixem veure els morts reals d’aprop i els preparem i els ho expliquem la “viuen” prou bé, encara que plorin i els dolgui la separació.
Enviat el 8 febrer 2010 a les 18:40