De plors i de rebequeries…
És ben diferent plorar per un motiu ben conegut que per enrabiades que acostumen a tenir totes les criatures entre els dos i quatre anys, si bé sempre haurem d’observar per què les tenen.
S’arreglaran més endavant, al saber l’infant a emprar millor el llenguatge i els pares podran entendre millor el motiu del seu malestar i no quedaran tan desconcertats com quan no l’entenen. Segons la majoria de pediatres, tot aquest desconcert o preocupació per saber si s’estan equivocant amb la manera de criar els fills, és la consulta més freqüent i majoritària que es fa als metges. (Si el Dr. Santi em diu que estic equivocada amb molt de gust rectificaré).
Per què s’enfada tant? Com el puc aturar?
La resposta és difícil de dur a terme: tenir paciència, saber esperar…
Els anys passen de presa, i a partir del moment en què els fills poden verbalitzar el què senten, tot es va arreglant. Mentrestant, hem de quedar-nos al seu costat amb una actitud comprensiva i confiar que d’un moment a l’altra l’enrabiada s’acabarà, quan la criatura hagi tret tota la pressió acumulada.
Fer petites actuacions com canviar-la d’espai per distreure-la, donar-li el dinar o el sopar tan aviat com ho tinguem a l’abast o fer una gran exclamació dient: “Oh..!”, mirant al cel, a veure si tenim sort que voli un colom o un avió i canviï l’escena de l’entorn.
Les enrabiades –ho anem constatant quan no som pares primerencs– són més freqüents abans dels àpats i de les hores de son. I per la gent del carrer que contemplen les rebequeries no ens preocupem, ja hi estan acostumats, des dels temps de Matussalem que els infants xisclen i es tiren a terra quan se senten contrariats. Fa uns anys, quan la dona no estava completament integrada al món laboral, alguns es quedaven a casa amb la mare o la noia que es feia càrrec de les tasques de la llar. Ara surten pels súpers i les grans superfícies a comprar amb els pares.
Vaig acabant amb dos exemples: Si ploren al sortir de l’escola perquè demanen la llaminadura que no volem comprar, a vegades el més senzill és canviar de camí, i així no veuen la botiga durant una temporada. O si una criatura ha desendreçat totes les joguines en un moment de disgust, amb calma i ajudant-lo, les tornarem a guardar al seu lloc… És difícil la calma, però responguem sincerament: qui ens aplica càstigs, als adults, quan cometem un error?
M’he allargat molt, perdoneu. El proper dia càstigs…
Victòria: Aquest cap de setmana he estat amb una néta “pioca”, la mitjana de tres germans, de les que fa moltes rebequeries,(de petits a casa en dèiem també rabinesa? o ravinesa? paraula que no sé com s’escriu perquè no surt a cap dels diccionaris que uso, i que possiblement devia ser pròpia del Bages).
Bé, li pregunto, mentre les dues soles miravem fotos de quan la seva mare era petita: quan t’enfades tant, que crides i plores i no escoltes ningú, oi que el què vols és que et fem una mica més de cas? Em va mirar amb un somriure entre sorprès i murri i va fer que sí amb el cap…Vaig aprofitar per comentar-li de forma divertida que hi ha altres maneres millors de reclamar una mica més d’atenció…
Pilar: Ets una súper àvia. Ravinesa..? no en tinc ni idea. Però està bé la parauleta, a veure si la normalitzen arrel del teu comentari.
Molt bon apunt Victòria. Per la meva experiència aquestes rebequeries solen estar associades, com dius, a la manca de comunicació o de no saber fer-se entendre bé. De vegades la meva filla s’ha enfadat perquè vol una cosa i no recorda com es diu o simplement no sap dir-ho. Una tàctica molt bona que fem servir, i que també esmentes, és distreure-la amb alguna cosa; posaré un exemple real: l’altre dia estava ben enfadada perquè no volia anar a dormir tot i tenir feia estona els ulls “cinemascope”, feia rebequeries i no volia ni escoltar res. Jo vaig agafar el seu raspall de dents que té una tapa i li vaig dir: “Escolta, com es treu el tap? no sé pas com t’ho fas…”. Va venir de seguida, va agafar el raspall de dents, va treure el tap i va dir: “Ho veus pare? és molt fàcil”. Tot seguit ja li vaig posar pasta de dents, se les va rentar i cap a dormir. La rebequeria simplement l’havia oblidada.
Salut
És meritori, Jordi, per tenir l’acudit de dir-li “com es treu el tap?” a aquelles hores en que tots ja tenim ganes de que els fills dormin. Gràcies per explicar-ho.
Aiiii Victòria, tot just avui, fa unes horetes, em mirava el meu fill petit, de 18 mesos, tirat a terra plorant, i tot just avui em preguntava, si ho estem fent bé!!!! tant petit i ja fent aquestes coses. A partir d’ara, amb paciència, em quedarè al seu costat, esperant q l’enrabiada s’acabi, i restarè al seu costat per si necessita una abraçada d la seva mami, o bé un petó d’aquells q van tant i tant bé. Però sobretot em quedarè al seu costat, sabent q ho estem fent bé.
Segur que amb la teva alegria ja l’hauràs ben adormit! Bona nit.
Victòria, et volia fer una pregunta.
Fa uns dies q si el petit de la casa fa alguna cosa malament el portem al racó de pensar, ell té 19 mesos. El deixem 1 min i mig, pq em van dir q és un min per any. De moment va bé, ha esta aprenent a no fer coses q abans feia i q estan mal fetes, no se si m’explico prou bé. Quan el portem al racó de pensar, plora amb molt sentiment i a mi em fa una pena horrible. Fem bé? ets partidaria del racó de pensar? Gràcies
Hola Mònica:
Avui tinc sensació de messenger amb tu, però ho trobo bonic!
A veure: Sí només plora un minut i mig… no ni ha per tant i si tu trobes que va bé, doncs endavant! Jo trobo que cadascú va adaptant el que llegeix o li aconsellen al seu aire.
A mi el que no m’agrada gens és allò de “castigats a la cadira” (em sembla tan repressiu com “cara a la paret” que em feien a mi.
Tens un post amb comentaris que en parlo:
http://criatures.cat/2010/02/castigo-o-no-castigo/
Aiiii, no, no, castigat a la cadira, no!!! Nosaltres li diem que va al racó del pensar, els primers dies era tot més horroros, ara ja no necessitem anar-hi tant, crec que va bé. I quan es despista li diem q si ho torna a fer anirà a pensar i ell ens diu, vale, vale i ens mira amb cara de circumstàncies i no ho torna a fer, potser està funcionant. Seguiexo tots els teus comentaris i posts que fas a criatures.cat. Vaig llegir el del càstig. Gràcies per respondre tan rapidament. Gràcies.
MònicaEster… m’has fet pensar… i un dia parlaré en un post d’això de “fer pensar” a criatures tan petites!!!
Seguirem, doncs…
Hola Victòria,
Gràcies per convidar-me a visitar el teu blog. M’agrada molt entrar a Criatures, però no tinc tant temps com voldria.
Estic molt d’acord amb el que tu dius i m’encanta que algú amb més experiència pugui aconsellar a mares com nosaltres, sobretot primerenques.
Una abraçada,
Hola Montse, el temps… És el trencaclosques de la vida. Sempre queden temes pendents per l’endemà i l¡altra endemà. Hem de viure el dia a dia… Gràcies, Victòria
Escriu un comentari:
Per escriure i deixar un comentari cal que t'identifiquis amb el teu nom d'usuari.
Si encara no ets del Club et pots registrar ara de manera fàcil i ràpida.
Sobre aquest blog
Les famílies estan formades de persones individuals, amb interessos propis, però també comuns. Per això quan parlem de convivència em ve al cap la imatge d'un trencaclosques. Jo sóc filla, mare i àvia i ara em trobo en el difícil paper de conciliar i
conviure amb totes aquestes facetes.
Sobre l'autora
Victòria Cardona
Sóc mestra i estic especialitzada en orientació familiar. Tinc un portal (www.vidadefamilia.org) i sóc autora de diversos llibres.
- Ensenyar a viure. Valors de sempre per als pares d'avui. (3a edició. Pòrtic 2006)
- Som avis (Mina 2008)
- Conciliar la vida familiar. La comunicación entre padres, hijos y nietos. (Styria 2008) (Traducció al castellà de Som avis.) - Qui mana aquíi? Els fills necessiten autoritat i llibertat (Pòrtic 2010)
Categories
Últimes entrades
Totes les entrades
Els 10 articles més llegits
Subscripció RSS
Temàtiques dels nostres blogs
Segueix les novetats del Criatures.cat!
RSS
Subscriu-t'hi!
Facebook
Fes-te fan!
Twitter
Segueix-nos!
Butlletí
Fes-te del Club i el rebràs per correu-e!
iPhone
Allà on siguis, entra al nostre web des del teu mòbil!
El millor del dia