9 comentaris (Deixa-hi el teu!)

America diu:

Doncs està bé aquest comentari. Gràcies. Sovint els pares recollim molts sentiments de culpabilitat que no calen. A certa edat, la responsabilitat ja és d’ells.
Enviat el 2 febrer 2010 a les 12:24
Christelle Serra diu:

La perfecció no existeix, ans tots volem acostar-nos-hi al màxim. Gràcies a l’esforç de tots, i unint petits bocinets d’ajuda, sol.lucions, idees, aportacions, innovació, reflexions i mil etcèteres més ens hi anem acostant. Gràcies per estar sempre al peu del canó!!!!!!!
Enviat el 2 febrer 2010 a les 12:41
Andrea (17 anys) diu:

Victòria. Tothom som responsables dels nostres actes, però també hem de gaudir de la vida, doncs els adolescents l’hem d’aprofitar bé, segons diuen, perquè després no tindrem temps per res. La vida és dura, però hem d’intentar ser feliços i gaudir amb la persona a la que estimes de tot cor. Segueixo dient: és ben cert que tots som responsables dels nostres actes.
Petons.
Una forta abraçada.
Enviat el 2 febrer 2010 a les 19:57
Ester Fonteiriz diu:

Victòria aquesta entrada m’ha fet pensar molt. El dia que ens van confirmar les al·lèrgies de la Maria…potser ha sigut el dia que més culpable m’he sentit, no sabia perquè, ni per quin motiu, que si havia menjat molts làctics durant l’embaràs, que li havia d’haver donat biberó…pensaments estranys que no em van deixar dormir unes quantes nits, buscant un motiu per ignorància encara del tema. Vaig culpar primer a mi i després tothom, la genètica del meu marit, la meva, el metge que no m’havia advertit i m’havia dit que li donès un iogurt… Vaig adonar-me que ni culpa meva ni de ningú, aquells pensaments no em duien enlloc. Poc a poc he après que he d’ensenyar a la meva filla no a no caure (que de vegades també), sino a saber aixecar-se.
L’altre dia al parc li van oferir un tros de pernil dolç, i ella va fer l’instint d’agafar-li a l’altra nena (no ho fa mai, però..) jo vaig fer un bot del banc amb un criiiiit, MARIA NO!!! Vaig adonar-me que el meu crit va ser radical, dur, fort…va venir amb el cap a baix de tot, em vaig adonar que l’havia fins hi tot espantada, i ella mateixa cridà a la nena, i li diguè davant meu: – No perdona no en puc menjar sóc al·lèrgica. Li vaig dir: – Molt bé Maria, perfecte…em queien les llàgrimes. Va girar cua tan contenta i es va posar a jugar als gronxadors altre cop com si no haguès passat res. Algú té la culpa d’aquesta situació? Ningú. I ella s’en va sortir prou bé.
Enviat el 2 febrer 2010 a les 20:31
Ester Fonteiriz diu:

Victòria perdona, he escoltat ara l’Escolteu les criatures. Felicitats a tu i en Carles i col·laboradors, genial el programa.
Tal com s’ha dit al programa la societat no ajuda massa amb tot el que els mostra a cada moment, els altres pares que ens envolten a vegades no mostren la mateixa autoritat que tú, i els avis que viuen molt amb les criatures a vegades perden l’autoritat que havien tingut amb els fills. Jo amb el tema de les al·lèrgies vaig començar amb el NO molt aviat i no hi ha masses discussions, no és no.
Un exemple: La Maria hi ha dies que al sortir de l’escola no vol caminar, vol braç, la deixo plorar i segueixo caminant, ella va seguint ploriquejant al darrera i quan veu que no hi ha res a fer, s’eixuga les llagrimes, em dòna la mà i intenta donar-me conversa, com dient que aquí no ha passat res. Però si no ets constant amb les decisions et prenen el pèl. S’ha de ser conseqüent i no fer-se enrere.
Enviat el 2 febrer 2010 a les 23:05
Victoria diu:

Doncs sí Esther. Costa viure situacions com la que expliques i precisament perquè estimem “patim” i ens aixequem d’un salt del banc… I, com bé has fet les idees de tristesa s’han d’allunyar del cap així que venen. Un petó a la Maria per la seva actitud!
Andrea. T’haig de dir que,si vols, tot i que a la vida hi han dificultats, una s’ho pot passar bé sempre i et queden anys per fer-ho si estimes i ets responsable dels teus actes.
Christelle i America és que ho heu explicat molt bé..!
Totes podem coincidir en que la frase d’aixecar-se és ben bonica i fa reflexionar i tenr un temps per pensar és una meravella, avui que anem a cent per hora.
Gràcies per comentar,
Victòria
Enviat el 2 febrer 2010 a les 23:12
Victoria diu:

Ui Esther! Es veu que jo escrivia alhora que tu. Molt bé èl que expliques. Ja et veig pel carrer s’atisfeta d’haver fet claudicar a la Maria i donant-vos la ma. Tot per saber dir no i ser constant.
L’entrevista a l’Eduqueu és un descans i en plena promoció convé força ja que en Carles Capdevila és molt bo professionalment, de bon “rotllo” i sàvia filosofia.
Enviat el 2 febrer 2010 a les 23:19
Calcoc diu:

Culpa no,responsabilitat si.
Sempre en tenim una de responsabilitat en les coses que ens passen,i en les coses que fem i és bo ser-ne conscients.
Enviat el 5 febrer 2010 a les 15:03
Victoria diu:

Molt ben pensat i escrit! Calcoc. Gràcies
Enviat el 5 febrer 2010 a les 15:43