El calendari apreta i no em queda ni un minut per gaire res més que la feina, a banda de les funcions vitals més bàsiques. Aquests dies estic dibuixant i escrivint de forma frenètica sobre insectes, aranyes i d’altres monstruositats, que coprotagonitzaran uns llibres d’aparició inminent. A fora neva, plou, fa fred, fa sol, comença a fer calor i tot però jo tancat a casa amb prou feines me n’adono. Fins i tot les mallerengues ja han posat el “xip” de l’estiu i ja fan el cant de ligoteo, que sembla dir “tot estiu, tot estiu!”. Les sento des de l’estudi mentre dibuixo i escric i ja enyoro la primavera que encara no ha arribat.

Dibuixo aranyes multicolors, xinxes de picada malparida (imagineu-vos-les només  a partir del nom científic: Rhynocoris iracundus), escarabats amb banya de rinoceront i d’altres amb antenes cinc cops més llargues que el cos. I escric sobre taràntules que excaven trampes subterrànies des d’on esperen la seva presa, larves de tricòpter que construeixen estoigs amb pedretes del riu i d’altres que es deixen arrossegar pel corrent, escarabats que lluiten entre ells com a gladiadors i libèl·lules equilibristes.

I m’estan venint unes ganes que arribi la primavera que no me les acabo. Ganes d’agafar les criatures i anar a qualsevol vora de camp o a qualsevol rierol i descobrir amb elles tot aquest bestiari en directe -no pas a cop de llibre-totxo ni d’article científic indigerible ni de Google dispersiu, com ara estic fent-.

Mono de primavera, vaja.

 Recomana aquesta pàgina